Sentir les xicotetes ciutats
sota els peus, i les mil llumenetes
que fan del som, insignificants.
Sentir el mar i la veu del silenci
allà on res es mou
i tot està al nostre abast.
Ser foc i vent,
ser nosaltres mateix
en les altures dels cors,
per deixar-nos portar per la pólvora.
Ser dos ànimes lliures
que s'amaguen del món
per observar-lo xicotet
quan els dubtes ho son tot.
#lliures #nit #montanya #altures #polvora #foc #vent #llum #Relativitzar #dubtes
La veu dels vents travessa les mirades
fa escoltarels sons de la natura
i les senzilleses que la brisa porta.
Em senc flor en mig del camp
mogut per la voluntat del vent,
el que la natura vol de mi.
M'ature i no vull pensar
en allò que no puc controlar
perquè l'únic mal que fa és al meu cor.
Ara escolte, respire i contemple
cada una de les faccions que m'envolta,
i tinc clar el lloc que m'abraça.
#natura #caseta #flor #flower #art #poesia #ocells #ales #vida #tranquil #vent #aire #anima
Eres pólvora,
eres foc i flama
eres el terratrèmol
que acaba les mascletades
i ens diu que som forts i fràgils al mateix temps.
Eres el masclet que bombeja el cor
i les espurnes que il·luminen la nit.
Eres el castell nocturn que tapa els estels
i la mascletada de mig dia que atura el temps.
Eres les veus de la “Salve” a les 00.00 la nit del Riberer
Amb el director de la banda
Coronant el carrer damunt d'una cadira.
Eres tú la màgia d'aquest poble.
He fet amb les mans de paper
tots els poemes que eren corda
per al meu cor pres.
Dibuixant en tinta la veu
del bombeig que cridava
cada cop que el cor vol ser lliure.
Tinc presos els sentiments
en aquest cos
de tinta i paper
que sols crida
al trencar-se la pell
desagnant versos i lletres.
amb sang de tinta.
Cos de dona,
com a cos d’habitatge
Avui observe cada una de les corbes,
les imperfeccions del meu cos
i la veu del meu interior.
I m’estime,
tal com soc.
Després de tant de temps
amb les armes aixecades contra mi.
Amb els cabells solts i rebels
amb les ones que es reflecteixen en la pell
i les cicatrius al descobert
que representen cada batalla guanyada.
Estic en aquest cos,
un tipus de cos de dona.
Que ara cuide perquè he aprés
que és la primera llar que he tingut
i he de parar aquest conflicte bèl·lic
entre el meu cos i la meua ment.
Aquesta soc jo, i tinc un cos imperfecte,
però aquesta és la meua llar.
Tinc ganes de sentir les teues picoretes
Per tot el meu cos
La veu del teu vent suau
I la de totes les criatures que fas viure.
Comences a florir amb alegria característica
Les flors comencen a treure els colors
Els ametller canvien el blanc de les flors
pel verd de les fulles.
Comença tot a esclatar amb colors,
amb art i alegria.
Comença març, i amb ell més d'una nova aventura
Des del terra,
una vegada més veig els ametllers en flor
un febrer que posar el fred en mans i galtes
I pinta colors als camps i arbres.
Recòrrec les sendes d'aquesta xicoteta pàtria
Un lloc on viure i una terra que m'estime
Pobles que no saben com es la pluja sana
Ni els torrents d'aigua continua.
Terra de sequera
Que abraça la vida amb tendresa
Terra de riquesa
Que viu entre aroma salat de mar
I pins de les altes muntanyes.
La meua pàtria que vaig conèixer
Quan la trobava en falta.
#Benissa #casa #lameuapatria #ametller #febrer #poesia #poetry #febrero #flor #terradesequera #vida #plaers #reinventarse #tornar
Va haver un moment
Que em vaig perdre en els teus ulls
Amb la teua mirada clara
i el verd dels teus iris.
Vaig empendre de nou un viatge
Direcció al meu cor
I vaig trobar en els quaderns
El mapa de versos per no perdre'm.
Però de nou et vaig trobar,
Amb els llavis carmesí,
la mel als llavis i l'anís en l'alé.
I aquesta vegada no em perdre de nou
Perquè tinc el quadern de bitàcola entre els llavis,
Per recitar els vents dels teus besos.
#QuadernDeBitàcola #poesia #poertry #estelroig5 #art #vents #besos #estima #amor
Quan el cel es torna or
I ni el sol ni la lluna hi son,
Descobreix el plaer del clar obscur
Quan encara no estan les estrelles
I el Sol està i no està.
Descobreix els instants
De les vesprades d'hivern
I la llar de la brisa gelada,
Que son els núvols de neu,
En els nostres viatges d'anada i tornada,
Que ens regalen els capvespres daurats.
#hivern #poema #art #vesprades #daurats #daurades #nuvols #natura
La lluna ha despertat aquesta nit
Amb les llàgrimes posades
I la força als seus ulls.
Ha decidit tombar la por
I alçar punys i veu
Per convocar la seua manada.
Les veus de dona retronen
Fan tremolar el sòl del patriarcat
I desfiguren aquell temps passat.
Germanes de la lluna
Les estrelles i la llum
Han guanyat la força per alçar-se
Convocades les valentes
S'ha allunyat la por
De perdre en aquesta lluita
Contra les agressions,
Assalts
Violacions
Colps
I mort
Ha despertat la lluna
I amb ella la nostra manada.
#dones #feminisme #feminism #poesia #art #poema #lluita #lamanada #lamanadasomosnosotras #lamanadasomnosaltres #fortes #feminicidi
Calor, calma i batalla
no ens hem parat a res
m’has tret la roba
i jo a tu en menys d’un segon.
Els nostres cossos nus,
la pell contra la pell,
i la nostra respiració que es confon,
és teua o meua.? La falta d’aire quan entres
al meu paradís secret
i els moviments com ones
suaus, ràpides i intenses.
La calor dels nostres cossos
es torna en un primer orgasme,
la pell impacient per tocar-nos.
M’agafes pel cul i jo la teua esquena.
El ritme de les ones no para
i els gemecs, els crits
el plaer segueixen
fins que torna de nou la calor
i el nostre orgasme junt.
#instants #poesia #art #erotic #estima #respecte #poetry
Hi ha llocs en que es respira art
Que et crida per que t'atures
I comences a crear, crear-te.
Escoltar el silenci o el bullici
I trencar amb el que tens al davant,
Reinventar-te, i tornar a començar
Hi ha llocs que l'art et crida
I has de respondre
#art #poesia #pintura #crearte #respondre #benissa #lesmuses #il_lució
És curiosa l'existència
De cada una de les parts del cel
No saben quin sabor tenen,
Tampoc quin olor.
Sabem que està allí,
Contemplant els nostres moviments
Les nostres caigudes
I les nostres mirades als estels.
Com guanyem cada batalla
I com de fràgil és la nostra alegria.
És curiosa l'existència
De cada una de les alegries
Que s'amaguen al nostre cor,
En cada trosset de cel.
Dibuixa el terra amb les teues passes
l'art de ballar
El cami de pujada al cel
O de baixada a l'infern.
Tens l'elegància en cada moviment
I en cada part del teu cos,
Quan et tornes vent
Amb les teues cames i braços.
Eleva el terra i fes de la dança
Una nova teoria dels elements,
Que sols tu pots pujar l'infer
I baixar el cel als teus peus.
He captat la llum dels arbres
Quan sols volia trobar el cel
I els fanals dels estels.
Però he trobat Dia i color,
L'arc de sanmartí en la seua plenitud i vida,
Quan em vaig perdre pel bosc dels meus somnis.
I quan caminant per les sendes desdibuixades,
Que sense esperar res, ho vaig trobar tot.
Aparegueren de nou els somriures,
Les ganes d'emprendre el vol
I abandonar el meu aixopluc.
Vaig trobar el vent i el foc
I la teua mirada riallera
En mig d'aquest bosc perdut del món.
#bosc #poesia #poema #poem #poetry #vida #rialla #santmarti #albarracin #bolets #mirades #somriures #alegries #perdrer #trobar #arbres #pi #arcdesanmarti #colors #sendes #camins #perduts
SENTIR
Què sentir quan no sents res?
Quan una gota freda et toca i atravesa
Tota la teua esquena de dalt a baix
I et fa tremolar, de fred, de por?
Què sents quan els arbres et miren,
I et volen besar, acaronar?
Què penses quan el cel s'estén al teu davant,
Amb les altures que has recorregut,
I els abismes que has superat?
Què senc?
Respire, perquè note que la vida vol anar
Més de pressa que els dies
I el sol li dona la corda per fer-ho.
Observe que els segons me s'escapen
I no puc parar-los en els bons moments.
Però els ature en la meua ment
Quan l'horitzó el tinc a contrallum
I el cor al compàs del temps.
Què és per tu la ràbia?
Eixe abisme que s'endinsa i et crema per dins,
Eixa sensació que els queixals van a trencar-se de la pressió que exerceix,
La respiració controlada que intentes contar fins a 10 i que mai arriba a ser suficient,
Tantes vegades de mossegar-se la llengua,
Tants crits donats en el moment d'esclatar,
O buscar on asseure's per tal de plorar
I jo em pregunte. Què és per tu la ràbia?
Si quan tens els ulls impregnats de l'amargor
Que habita en el cos
Es projecta sobre tot allò que t'envolta
Deixant en cendra tot allò estimat i odiat
#Sentiments #rabia #odi #amor #furia #esclatar #respirar #aguantar #poesia #versos #prosapoetica #por #rebentar
Sé que esta noche podemos volver a arder
Que las llamas somos nosotras
Y la oscuridad nuestras cenizas
Que todavia siguen volando.
Somos nuestras dueñas
Y la luna nuestra aliada en la batalla
Que luchamos todos los dias
Para poder contemplarla cuando salen las estrellas.
Y sé que hoy vamos a prendernos fuego
Para ser un nuevo astro en el cielo
Que acompanye a la Luna tímida
Poder besarla y decirle que no esta sola.
Y somos como aire y fuego
Que no tienen miedo a la noche
Porqué sabemos que cuando ardemos en llamas
Podemos elevarnos hasta el cielo y sentirnos lunas
Lídia Santacreu [@EstelRoig5]
Es gracies a tu que he entés
Que no puc ser sempre d'aire
I el temps m'ha mostrat
Que el foc pot dominar-me
Ha sigut gràcies a les teues insistències
Que l'aigua de vegades et pot salvar
D'aquelles tempestes més mortal
I que la gent no fa tant de mal com creus
Has sigut precisament tú,
Qui m'ha posat en pau
Amb la meua ànima de terra
Que constantment estava en guerra
I ha sigut per tu que he entès
Que les tempestes i els incendis
Fan mal als temps que passen
Però que s'ha de lluitar i no rendir-se
I aguantar totes les meues desventures
Quan el temps no era fàcil
I les tempestes anaven en contra nostra
Per tot això,
GRÀCIES per posar-me els meus peus al terra.
I #volumV #Llibreta #Terra #peusalterra #trobarLaMeuaAnima #tancar #amb #simbols #poema67 #adéu #finssempre
Fa temps que els nostres cabells
No volen lliures pels carrers
Pot ser ja no recordes
Quan va ser l'última vegada
Que no tinguérem por
Ni quan va ser l'últim cop que la nit
Brillava en les nostres pupil•les
Amb l'intensitat dels estels
Fa tant de temps germana, que no sabem com era sentir-nos lliures
Com era ser gegants davant la nit i el dia
Com era que els nostres cabells volaven
Sense cap temor
I les nostres passes eren fortes
En mig d'una nit de ciutat
I #Cabells #MiniRandom #intentdepoema #dones #fortes #germanes #segures #cuidemnos #poesia #fortes #combatents #coratge #cor
Incendis de ràbia en les mans
que esclaten com un vendaval
en mig del bosc llunyà,
trobe en ell flamerades noves.
Cada colp l’incendi és més proper
i amb cada explosió s’acosta
cap a la meua presó.
No tinc por a cremar-me.
Tinc aigua al meu voltant,
que ara em protegeix de les flames,
amb pantalles de gotes
faig evaporar les pinzellades de ràbia.
Amb un crit al vent
balle en mig del bosc
que, impregnat d’espurnes,
m’acompanya amb els moviments d’Arabesque.
El foc és el meu aliat,
Però en poc de temps m’ha alcançat
i jo, enmig de la plataforma d’aigua
dansant al ritme del foc.
Nova dansa de ràbia
que lentament evapora tota calma
i amb les espurnes que exploten
en la meua pell fràgil.
Em torne foc,
torna a la meua naturalesa
movent les flames al meu albitri.
Sóc la deessa del foc ardent
Mojarme la cara
Y notar que el agua cae ardiendo
Del incendio de mi mirada
Del desastre con que convivo
Entre mis sienes y mis pasos
Contemplo las llamas que caen
Sumidas en las gotas
Que resbalan debilmente
Por mi rostro cansado y aturdido
Mentengo la mirada frente
A los ojos azules que casi ni reconozco
Del que serà mi reflejo en todas las mañanas
Y del que és ahora una fogata de lagrimas
Por el miedo al que me enfreto dia tras dia
Que aguanta los vendabales y los huracanes
En medio d'este mar perdido.
Y ahora me contemplo con la cara ardiendo
Y la cabeza llena de fuego
Que resisto un dia más a las manos de los dias
Trobe en els arbres l'aire que necessite,
L'ajuda per seguir endavant.
Trobe l'aire que entra suau als pulmons
I m'acaronen les ales, que m'impulsen
Per seguir un vol que no s'acaba,
Capaç de trepitjar les feres ferotges.
I mire els arbres amb la seua totalitat
Formant el bosc que ara m'envolta i m'abraça.
No sé qui soc ni com seguir endavant
Però ara junt amb els arbres,
Em diuen que sóc del vent, que sóc aire.
I amb una brafalada desperte
En una realitat que no és meua
Que em diu que no sóc completament lliure
I em trobe a rebolcons,
Com sempre pel terra.
I la meua ànima vol caminar sense por,
Por a caure dels meus pasos,
Por a les altures que les ales estan alçant
I que quan arriben al llímit
Tornen a caure pel vertigen de la llibertat.
1.04.2018
Sendes de vent es dibuixen entre els arbres
Plenant de vida cada una de les seues rames
Escolta'l com s' acosta i t'acarona
Et desfa els cabellls i et dona l'alé de força.
Seguix contemplant el teu voltant
Escolta el que et diu l'aire,
Et canta a cau d'orella les cançons dels arbres
No tingues por del seu nom,
Et captivarà i et cuidarà.
No et mogues,
escolta'l i escolta els teus batecs
Sigues per uns instants vent, acarona el món
I tot allò que t'envolta, et farà visible
Respira fort en mig d'aquest lloc.
Que amb tanta pols creus
No haver vist mai el vent,
Però forma part de la teua ànima,
Aquesta que et fa ser lliure
I et dona les ales per volar.
Ara ací en mig del món, de la vent i l'aire
Escolta el que el teu cor està cridant
El que els ocells et volen cantar
I els núvols t'estan mostrant.
La tempesta s'acosta
i els teus pensaments seran més clars.
Entenc que la vida no sempre
És un camp de flors
Que els colors verds i vius venen i van,
Al igual que la poesia,
Que es perd entre les pàgines en blanc
I els bolígrafs buits de tota tinta.
Però ja fa temps que em busque
Que em crema el foc de les paraules per dins
Per voler eixir i quedar-se oprimides dins meu
Seguisc sense trobar la poesia que em crida
I en cada instant que vull escriure em pregunte
On estan els versos perduts?
On esta la poesia i la poeta que enyore... I #onesta #poesia #nosocpoeta #diadelapoesia #21març #flors #camp #MolíDelQuisi
Sóc salvatge quan el vent acarona els meus cabells
Quan descriu la vida que ha passat abans d'arribar a mi
I em diu que la meua pell torna a ser forta, torna a ser lluitadora
De les guerres quotidianes que han de suportar les mans
Es que sóc salvatge quan em vens i em dones el teu alè de vida
I m'expliques que totes les batalles acaben en cremar-nos els llavis
Al besar cada fracció dels nostres cossos ardents de passió
Plens d'un amor dolç i ferotge que sols podem entendre tu i jo
Perquè som salvatges des de que els nostres ulls s'han trobat
I les nostres mans d'animals rebels han decidit caminar al costat
Per saber que cada guerra es pot guanyar si no estem sols
Davant d'aquest món que ens fa caure tantes vegades
Serem foc en mig de l'aigua,
Com quan creiem que erem herois
en mig dels boscos de neu i vent
Tot i aixó, sabem ben bé, que som humans
Que estem fets de carn i ossos,
Plens de pors i complexos
Sabem qui som quan ens mirem al mirall
Encara que devegades desitgem trencar-lo
I no tornar-nos a veure mai més
Però ens fa pànic, no tornar a veure els ulls
Aquests ulls que viuen amb intensitat
Els moments que ens marquen les hores de llum
Ens aterra no tornar a veure'ns vius
Quan encara ens queda molt per viure
I moltes postes de sol per descobrir
Ara, sols desitge escoltar la teua dolça veu,
He esperat tants moments i tants instants
Que quan estas al davant no et puc concebre
No puc entendre la teua realitat
Ara, sols escolte el só del vent
Que m'acarona amb el fred de la tardor
I desitge escoltar-te novament
Perquè tens veu gentil i tendra
Ara, en mig d'una ciutat desconeguda
Espere escoltar la teua amable veu
Que de versos impregna les meues mans
I d'estima abraça la resta de sentits
Today is a nice day to start again,
today is the best day to burn my past
and I have to build the new present.
Today I love myself,
and tomorrow,
and the following day,
and the next,
and the next,
and the next…
Because I have one life
and it is mine.
Because I’m the boss
of my freedom,
of my route over the sky
and the wings I have in my back
Travessant per les sendes que hem anat construint,
Hem arribat a tocar la natura amb els nostres dits
Esperant que ella ens parlés de vida
Hem rebut el caliu i la seua tendresa,
Hem sigut acollits en casa seua
Per apreciar els encanteris que formen part d'ella
I entendre que la vida
L'escrivim nosaltres amb la nostra ploma
Amb les pors i valenties que tenim.
Perquè venia sense armes
Vaig obrir-li les portes del meu món
Però no sabia que era espina i estaca
Que amenaçava la meua vida.
Va entrar com flor en hivern
I va acabar amb mi com sequera en estiu.
Sense pietat, sense cap marca
Per poder veure el seu mal.
Va empressonar la meua sirena lliure
En una copa diminuta de vidre
Per tenir-la sota seua voluntat,
Però resistia dins de la seua aigua.
I jo resistia al meu món trencat
Per espines i estaques clavades
Dins d'una pell que no li pertanyien,
I jo resistia com sirena forta en el mar.
I #niunamenos #ensvolemvives #25n #contralaviolenciamachista #fuertes #sirena
Descalça en un món en riunes
M'he despertat aquesta tarda
I amb el dimoni que habitava en les mans
D'una lleugera flor que esperava volar
Les ales se li sumaren als pètals
I les arrels es convertiren en potetes
Que li ajudarien a arrencar-se del sòl,
Allunyat-se de tot ancoratge que la tenia lligada
Flor que es torna ocell de cel
Vola lliure per primer colp,
Alliberant-se del terra i del mostre
Que oprimia el seu dolç somriure
Flor de mil colors,
Ha trobat el seu lloc en l'aire
Flor que desitjava volar
Ara ha trobat la seua llibertat
1.11.2017
Com un mirall ens reflectim
En mig d'una tempesta de caos
Per ser nosaltres el motor dels trons
I la força del vent i l'aigua que cau
Per damunt d'aquells que no volen despertar
Davant de tantes injustícies i règims passats.
Hem despertat davant d'un mirall,
Que no mostra la realitat
Que l'amaga davant de pantalles grans
I nega l'opresió als oprimits,
La dictadura al règim que vivim,
Que sobrevivim amb la lluita a les mans.
I ara l'aigua reflecteix un rostre conegut
Que et fa despertar després de tants anys
Amb la brutalitat que la realitat et colpeja
A colps durs al poble, que necessita parlar,
Trencar amb l'herència del passat
Cruel, corrupta, corrompuda, opressora.
I en aquest mirall, l'aigua reflecteix
Una ciutat que ara crida pel poble
Un lloc que se sent amb la realitat
I no l'amaga, la crida a viva veu
Per què és aigua clara
La que ara et renta la cara amb la realitat.
5.10.2017
Hui curarem els versos
que s'escriuen amb ploma
pels carrers plens de cendra,
pels carrers plens de lluita.
Que no s'amaguen per por,
de cridar als quatre vents
els poemes dels valents
cuidant les nostres arrels.
Perquè cada paraula
és nostre crit de guerra,
cada passa en terra
una bala ben ferma.
Que ens toca ser guerrers
per mantenir en vida
els quefers de la terra
amb la llengua més dolça.
Capàç de fer-nos crèixer
fins quan hi ha sequera,
flames en carrers, pobles
o en els llargs silencis.
Que ara estem pujant
del pou que ens van llançar
per seguir sent més fortes
contra els titans del món
Pel llac de les desil.lucions
hem trobat les arrels dels sistema
edificat amb armes de foc
que apuntaven als cors del món.
Pels camins del desastre
trencaren totes les ganes
amb els canons cerregats de les escopetes
apuntant directament a les temples.
Fins que trobàrem les sendes,
i començàrem a creuar el cel
de banda a banda com ocells,
lliures per un infinit violeta que estén l'horitzó.
Que podrem enderrocar els canons
i eliminar unes arrels verinoses
que sols ens corromp per viure morta
sumida en una societat malalta per l’odi.
No has tocat l’aigua
i has despertat d’un salt
amb la cara mullada i olor de sal.
Sembla tot tan real
que el somni s’ha materialitzat
amb les galtes cobertes de grans d’arena.
Que la brisa de l’illa ha fet arribar
però els sons de la vida mundana
han fet trencar aquell somni de mil contradiccions.
Ara, amb la mirada ferma
veus que allò que t’envolta és irreal
i l’illa d’Ítaca era la veu del món.
Paradís que s’ha trencat en segons
amb la veu de la vida mortal
que sense pietat arrasa la llum.
Ara, amb punt final
has arribat a l’eixida errònia
que t’ha obert la porta a la mort.
Poc viatge queda ara,
amb dolça melodia notes el vent
suau com la vida d’alegria.
Et despulles lentament
per captar l’essència de l’illa
a poques passes del port de fusta.
Has plegat les veles del vaixell
i les ales que et feien volar,
perquè els teus peus busquen la sorra del mar.
Platja de mil colors,
anheles tocar la seua essència
amb les puntes dels dits.
Descalça, sense sandàlies als peus
notes com el somni et crida
i com Ítaca t’espera impacient.
Una passa més i tot haurà acabat,
notes el mar quasi als peus i et llances,
et llances al mar a falta d’un pam.
Començàrem en un riu de llàgrimes
amb paraules que fluïen com l’aigua
i s’esvaïen com la sorra en el vent.
Camí de mil rutes i viatgers,
que travessen els mars furiosos
com si no li tingueren por a res.
Però l’aigua traeix i enganya,
s’eleva com un gegant
arrossegant tota confiança.
Per regalar-nos la por a nadar,
a llançar-nos als set mars
i arribar al nostre destí final.
Després, et besa, et complau
mostrant-nos la seua bellesa infinita
amb l’art més bonic.
Això és somiar, despertar davant del mar
amb els ulls ferms en l’horitzó
dels mites de l’aventura cap a Ítaca.
He caigut de nou,
aquesta vegada pujant al Parnàs
per visitar les muses del meu somni.
Belleses que sols amb la mirada
enamoren els cors dels viatgers
que s’aturen en la veu del vent.
Tant si els acarona les galtes
com si els llança a l’abisme
sense avís previ del perill.
Així ha sigut la meua caiguda,
buscant l’amor no correspost
de les filles de Mnemòsine i Zeus.
Perquè els déus de l’Olimp
juguen amb els viatgers
que somien amb Ítaca.
Però la llum del perill
no em persegueix a mi,
tinc, prop meu, un mar en calma.
He de posar els peus a terra!,
m'ho han dit un milió de vegades
però no comprenc el sentit.
La veu dels somnis és més forta
que el crit de la terra,
cantant una esgarrada i dolorosa cançó.
No puc ancorar-me a ella,
els meus pensaments són lliures
i els meus peus fràgils per guanyar-los.
Però he de fer-ho,
posar els peus en terra ferma
i començar el llarg viatge.
L'illa d'Ítaca m'espera
amb ambicions de crear un somni gran,
capaç de superar tots els imaginats.
Ara, amb peus fixos al sòl,
és l'hora de començar a escalar
les muntanyes dels déus grecs.
No ha despertat del somni
però ha trencat tot el que era fràgil
el que no es trobava amb facilitat.
Camí a Ítaca, el viatge es fa curt
quan s’observa el cel al voltant
amb tota la seua plenitud.
El desig de captar la seua essència,
la llar que amaga els adormits, els somiadors
quan les guerres es lliuren als cors.
Anant cap a l’illa, anant cap al cel
amb la vida en les mans
i la mort pessigant els peus.
Difícil el trajecte, per a un viatge de plaer
els somnis no són tan difícils de véncer
si no perds el rumb.
Els núvols estan a disposició
d’aquell navegant de coratge fort
i ulls somiadors...
Notar com les ales s’eleven
quan les llunes de Júpiter brillen
i tots els estels es desperten.
Sumint-se en el son dels gladiadors
de les ments inquietes
i dels intrèpids que busquen l’illa d’Ítaca.
Sobreviuen en l’obscuritat dels ulls
però en la llum dels somnis
troben la tranquil·litat de la nit.
Companya del viatge i essència d’aquest,
que amaga la bellesa del silenci
i la veu dels versos callats.
Que durant el dia criden
i amb ràbia s’alliberen quan tot és fosc
en les mans de tinta d’aigua.
A tu, pelegrina d’aquesta aventura,
que guardes els somnis en els estels
fes que el viatge no es faça llarg.
Comença un nou dia
amb els somnis a les butxaques
i la tendresa als ulls.
Creant una distorsió als sentits
difícil d’explicar al moment de saltar
al gran camí cap a Ítaca.
Som conscients de les contradiccions
que els dies i les nits ens mostren
en obrir els ulls al món.
I que per poder mirar-lo
hem de tenir els peus a terra ferma
i el cor al cel per cuidar-lo.
Perquè els perills vénen
de mar o de muntanya en cada batalla
que lliurem amb nosaltres o amb l’oponent.
Sense saber si la vida o la mort
faran victòria en el trajecte
que comença en aquest dia.
Però aquesta alba
descriu amb cada somni
la manera d’arribar a l’illa d’Ítaca.
No es física , es vida
Lo que corre por nuestras venas,
Por cada una de las artérias
Que hacen la trayectoria del corazón al cuerpo.
No es tanta física, lo de crecer
Es vida lo que nos hace madurar
Y el tiempo lo que no podemos evitar
Que pase por nuestra piel.
Y tampoco podemos evitar sangrar
Cuando nos corta un cristal,
Ni aguantar mucho más el llanto
Cuando no podemos más y todo supera.
Es vida, lo que hace lo inevitable,
Y razón y sentimientos
Los conductores de todas las guerras
Que nuestros cuerpos libran.
Somos sangre corriendo por nuestras venas
Que necesita oxigeno para seguir,
Somos nosotrxs mismxs
Quines hemos de tomar aire para luchar.
Sé que no tinc un cos d'infart, que em repateja el 90-60-90, al tenir que aguantar una talla de xiqueta i una estatura com a tal. Que no tinc unes cames perfectes ni un cos amb les corbes de revista. No tenir un cos de model ni de gimnasta. Però aquest és el meu cos
I he de suportar burles, aguantar insults i comentaris per baix... aguantar moltes coses, com la meua propia mirada al mirall.
M'exigeixen un esteriotip que no és el meu, no voler estar ni submir-me en ell, no voler veure'l i voler ser jo qui trie del cos que es reflecteix al meu davant.
Tenir cames esveltes i fermes, i ara dèbils. Tenir força i velocitat per tot el que et venia davant, i ara ser qui ha d'anar darrere d'aquesta ombra que amb poc de temps em supera.
Voler ser segura i tenir la meua convicció, voler tenir el cos valent i les mans ben fermes... que el meu cos és meu i la meua llibertat també.
Que el meu cos ja ha patit prou i ara toca tirar endavant.
